E – 34 Altres vacances

mesamu01

Eixe día tocava fer la bugada i al mas no era tan fácil com a València… gens fácil. Però era divertit. I en vacances…no hi havía més remei.

Ma mare i les meues ties arramblaven amb tots els llençols i més roba i la ficaven dins les safes, i així baixàvem tot el camí al barranc. Mon germà i jo anàvem darrere “fent el indio”.

Quan jo arrivaba, les dones ja havien tret dos o tres poals d’aigua de l’aljub i ja estaven al safareig baix l’ avellaner; un safareig menudet, fet amb una pila de pedres i, dalt de totes, una llosa plana de gres roig. A mí em feia com que era dels Picapiedra…Tot seguit, treien el sabó, el “Bilore” aquell, i mamprenien la feina.

Mon germà i jo s’ho passàvem alçant totes les pedres que podíem…no deixàvem cap…era divertit perque baix de cadascuna hi havia un bitxet diferent.

Hi havia vegades que em quedava a lo meu…mirant les abelles en les flors de baladre o també les canyes; m’agradava veure-les menejar-se i ballar amb el cel blau darrere. Tancava els ulls i sentia el so de l’aire al que no estava acostumat, i la olor dels pins, amb eixa caloreta del sol en la cara…i a sovint un grapat de pardalets que piulàven.

De sobte, una olor agradable a roba neta i detergent em despertava del meu somni amb ulls oberts…girava el cap i allà eren les dones i més allà encara, en el bancal de dalt, mon germà revolicant algo en terra.

Ma mare i les meues ties reien. Alguna d’elles hauria dit qualsevol barbaritat. Treballaven, es llevaven el monyo de la cara amb el braç, es tiraven aigua i tornaven a riure. Es menejaven garboses i lleugeres. Eren joves i plenes de vida.

Vaig mirar cap al mas, i vaig veure que l’agüela, tota de negre i amb el seu sombrer de masovera, (eixe no el toques que és de l’agüela) em feia senyals per que pujàrem. La seua figura fosca i prima em donava un poquet de por mirant-la des de allà baix…però la pobra havia parat taula ja feia un quart d’hora…

La mare i les ties agarraren els trastos, i anàrem tots cap amunt. Jo anava darrere…buscant caragols per les voretes del camí…peró no hi havia cap, i tot el que topetava, eren closques buides!

Ese día tocaba hacer la colada y en la masía no era tan fácil como en Valencia…Nada fácil. ¡Pero era divertido! Y en vacaciones, no había más remedio.

Mi madre y mis tías arramblaban con todas las sábanas y más ropa y la colocaban dentro de las palanganas, y así bajábamos todo el camino al barranco. Mi hermano y yo íbamos detrás “haciendo el indio”.

Cuando yo llegaba, las mujeres ya habían sacado dos o tres cubos de agua de la aljibe y ya estaban en el lavadero bajo el avellano; un lavadero pequeñito, hecho con una pila de piedras y, encima de todas, una losa plana de rodeno. A mí me perecía que era como de los Picapiedra…Enseguida, sacaban el jabón, el “Bilore” aquel, y comenzaban la tarea.

Mi hermano y yo nos la pasábamos levantando todas las piedras que podíamos…no dejábamos ni una, era divertido porque debajo de cada una había un bichito diferente.

Había veces que me quedaba a lo mío…mirando las abejas en las flores de adelfa o también las cañas; me gustaba verlas moverse y bailar con el cielo azul de fondo. Cerraba los ojos y oía el sonido del aire al que no estaba acostumbrado, y el olor de los pinos, con ese calorcito del sol en la cara…y a menudo, un grupo de pajaritos que piaban.

De repente, un olor agradable a ropa limpia y detergente me despertaba de mi sueño despierto…volvía la cabeza y allí estaban las mujeres y más allá, en el bancal de arriba, mi hermano revolviendo algo en la tierra.

Mi madre y mis tías se reían. Alguna de ellas habría dicho cualquier barbaridad. Trabajaban, se apartaban el pelo de la cara con el brazo, se tiraban agua y volvían a reír. Se movían garbosas y ligeras. Eran jóvenes y llenas de vida.

Miré hacia la masía y allí vi a la agüela, toda de negro con su sombrero de masera (ése no lo toques que es la la agüela) que me hacía señales para que subiéramos. Su figura oscura y delgada me daba un poco de miedo desde allí abajo. Pero la pobre había puesto la mesa hacía ya un cuarto de hora.

Mi madre y mis tías cogieron los trastos, y fuimos todos hacia arriba. Yo caminaba detrás, buscando caracoles por las orillitas del camino…pero no había ninguno, y todo lo que me encontraba, eran conchas vacías

7 Respuestas a “E – 34 Altres vacances

  1. Recuerdos de niñez!!!! que lejos quedan y comparando que fácil era vivir entonces

  2. Hola Edu! Todas las épocas tienen su lado bueno y su lado menos bueno. Quizás la niñez la recordamos con más cariño pq teníamos menos obligaciones y preocupaciones. Me gusta escribir sobre ella, pq no quiero olvidar esa capacidad de resolución a los problemas tan sencilla y esa sinceridad benigna que usábamos de niños. Un abraç calorós!!

  3. M’ha encantat el teu relat de les vacances d’infantesa, les meves són molt semblants … esperem que encara eixos temps hagen passat … mai se’n vagen de la nostra memòria.
    Una abraçada!

  4. ops … encara que fique anònim … sóc Joan 😉

  5. Hola Joan!! Q bé q passes per ací! Sí…mirarem cap al futur, però tb es molt agradable recordar el passat, i més els moments feliços! I sí, jaja, ja saps que sóm de una quinta pareguda…la de les fotos virant a roig…jajaja! Un abraç gros grosss!

  6. Si escriu bé i tot…

    Una abraçada,
    Er Floppy

  7. Floppy, jeje! Gracietes. De cuan en cuan me baixa la inspiració i m’agrada escriure estos textos, barrejar un poc la realitat i la imaginació, i crear un pensament o un record agradable per llegir-ho!
    Jaja…quin discurs!! Un abraç amic!

Deja un comentario